De què depén? O, més ben dit, de qui depén? Sens dubte de cadascú de nosaltres. A cada mestre, quan li donen una classe de xiquets a càrrec seu, li entreguen la total llibertat per a fer amb ells els que vullga. Té dos anys (el temps que dura un cicle) per a decidir què ensenya, com ensenya i perquè ensenya. En aquesta etapa de la vida, els xiquets són com esponges, per això és fonamental allò que es transmet, no sols amb les paraules, sinó també amb la forma de comportar-se.
La vertadera educació la proporcionen aquells que, amb la seua forma de donar classe, fan que els seus alumnes adquirixen experiències que contribuïsquen al seu desenvolupament personal. Un bon mestre respecta el procés d’aprenentatge de cada xiquet, el considera com a protagonista i l’ensenya a trobar la bellesa de la vida i a gaudir de cada oportunitat que aquesta ens regala.
En contraposició, els que opten per ensinistrar el seu alumnat, de manera conscient o inconscientment, el que aconseguixen és crear una resposta automàtica als estímuls que aquestos reben. Ensinistrar suposa que els individus, de forma mecànica, aprenguen a comportar-se baix l’amenaça de rebre un castic o l’impuls de rebre una recompensa. D’aquesta forma, s’automatitzen les conductes mitjançant l’entrenament per a reaccionar d’una forma determinada front a cada situació. Estos docents haurien de ser conscients de que la seua actuació suposa una infravaloració de l’ésser humà, al qual se li apaga el seu desig d’expressar lliurement el que pensa rebaixant-lo a la condició d’animalet. A més a més, fomenta la individualitat i la competitivitat entre els xiquets, oblidant qualsevol intent de creativitat i originalitat. Aleshores, és açò el que volem?
El futur de la societat està en les nostres mans. Nosaltres, com educadors, posseïm el poder de formar futurs ciutadans amb criteris o crear individus que sàpiguen moltes coses però que siguen incapaços de pensar per si mateixos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario